Diari

Salve! 
Em dic Sandrae, i només tinc 8 anys. Peró en aquests 8 anys, ja he estat treballant, de la mateixa manera que treballa el meu pare, perquè som uns plebeus que no valen res, els qui tenen el poder a la meva ciutat son els patricis. Com m'agradaria ser una patricia! Aquests si que viuen bé, tenen esclaus que els treballen per a ells mateixos, ells no tenen que moure ni un dit, i sempre tenen tot el que desitgen. Al meu pare els hi donen fastig, diu que aquests patricis no saben lo que es guanyar-se la vida per a un mateix, ja que t'ho donen tot mastegat. La meva mare va caure en la esclavitud, ja que teníem molts deutes, i no els podíem arribar a pagar. Ara treballo de 8 del matí fins a les 8 del vespre, i nomes tinc 30 minuts per menjar, el meu amo, es bastant dur, Peró estic intentant arribar a pagar per la meva llibertat, Peró si os dic la veritat, si aconsegueixo tenir aquests diners, seran per la llibertat de la meva mare, perquè vull que tingui la vida que es mereix, mentrestant em passaré les nits somiant en ser una patricia molt maca, tenir un noi que m'estimi ,tenir molts fills, i sobretot ser feliç

Les Guerres Púniques

          La conquesta d’Itàlia:

Des del s. V al s. III A.C. Roma va passar de ser una ciutat-Estat a Conquero, de manera lenta però sense parar,per tota la península Itàlica. Al segle V A.C. Roma forma part de la Lliga llatina formada per les Ciutats del Laci. La Lliga es va enfrontar en unes guerres amb els pobles veïns i els van guanyar. Durant el segle següent Els etruscs, Els llatins i  Roma van patir una invasió de els gals que van entrar a la ciutat,se'n van anar a cambi d'un rescat (390 aC). Els romans van continuar l'expansió en les tres guerres contra els anomenats samnitas (343-295 aC), que van baixar de les muntanyes per ocupar la Campània.Però malgrat que s'arriben a unir contra els romans, Tots van sent derrotats. Roma primer va sotmetre
      Els llatins dissoldraran la Lliga llatina, a continuació venceran els samnitas i Altres pobles itàlics.
Finalment, Despres de que la majoria de les ciutats etrusques caiguessin sota domini romà, als principi del segle III A.C. nomès quedaven lliures a la península Italiana els colònies segregui del sud (Magna Grècia). Però l'avanç romà a la Magna Grècia, el mateix que havia passat en alguna de les etrusques, va ser mes facil pel fet que a les ciutats, afectades per conflictes socials interns, els aristocràcies locals afavorien la intervenció del poble Romà per frenar.Els processos democratitzadors. La principal de les colònies Greg, Tarent, en veure la seva hegemonia, va demanar Ajut al rei grec de l'Epiro, Pirros. L`'Epiro no va saber treure'n profit de les seves victòries inicials sobre els romans, sinó que va passar a Sicília, per defensar els colònies segregui dels cartagineses. Quan va tornar a la península, Els romans el van vèncer a la fi, obligant-lo a retirar-se, i Tarent va passar a les seves mans al segle 272 aC

La conquesta d’Occident:

Roma, després de aconseguir sotmetre al seu poder per tota la península Italiana , havia esdevingut una potència mediterrània del mateix nivell que Cartago, ciutat del nord d'Àfrica (a l'actual Tunísia) fundada originàriament pels fenicis. Els cartaginesos havien creat colònies per tot el nord d'Àfrica, el sud de la península Ibèrica (Màlaca o Málaga, Gadir o Cadis), Eivissa, Còrsega, Sardenya i Sicília. La seva força comercial els feia competencia amb les colònies gregues  de la península Ibèrica -Empòrion-, la costa occitana i Sicília. En aquesta situació Roma i Cartago eren dues potències en expansió que sempre estaben enfrontrades pel domini del Mediterrani occidental.

La primera guerra púnica:

Els mamertins, uns mercenaris a sou de Siracusa, s'havien rebel·lat i havien ocupat Messina, on van crear un estat propi. A Cartago  els protegia fins que els mamertins van decidir donar-se a la ciutat de Roma. Quan els romans van acudir a ajudar els mamertins, va començar la primera guerra púnica.
La guerra va ser sobretot a Sicília, on els romans van disposar de l'aliança de la poderosa colònia grega  de Siracusa, mentre que l'exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar Barca. Roma fins en aquells moments havia lluitat sempre a terra i per això va haver de crear gairebé de nou una flota de guerra i van imaginar una tàctica nova: aferraven les naus enemigues amb uns garfis i per mitjà d'unes passarel.les que es llançaven en l'abordatge, de manera que el combat esdevenia un cos a cos terrestre, que va fer un bé per als romans. Gràcies a això van aconseguir vèncer Cartago, tot i que el desastrós fracàs de l'intent romà de portar la guerra al nord d'Àfrica va obligar a construir ràpidament una nova flota, finançada pels romans rics.
 El bloqueig dels ports cartaginesos a Sicília i la derrota de les illes Egades van forçar la rendició de Cartago, que va haver de llliurar una forta indemnització i les seves possessions de Sicília, illa que es va convertir així en la primera província romana. Pocs anys després els romans van aprofitar quan els cartaginesos van començar a ser mes debils per envair Còrsega i Sardenya (238 a.C.).

La segona guerra púnica:

Per rescabalar-se de la derrota en la primera guerra púnica  i la pèrdua de territoris, els cartaginesos, van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre, que, per cert es una zona de gran riquesa de minerals. Quan va morir Amílcar en el segle 229 a.C., el va succeir l'Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova (l'actual Cartagena). El tractat de l'Ebre va fixar  en aquest riu els límits de moviment entre els romans i els cartaginesos. Tot i així, quan el Anníbal, fill d'Amílcar va esdevenir cabdill dels cartaginesos a Hispània en morir Astrúbal, va atacar Sagunt, ciutat ibèrica aliada de Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago , i així es va iniciar la segona guerra púnica.
El següent pas d'Anníbal va ser tan audaç que ningú no l'esperava: amb un enorme exèrcit d'uns 70.000 homes i uns quants elefants van creuar els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i va entrar a Itàlia, sense que l'exèrcit romà enviat atrapar-lo al Roine arribés a temps. Malgrat perdre la meitat dels seus homes, un cop en terres itàliques van aconseguir una sèrie de victòries sobre els romans (Tesí, Trèbia, Trasimè, Cannes) que van fer perillar el domini romà de la península, ja que molts pobles del sud d'Itàlia es posen al seu costat. Tanmateix no s'atreveix a atacar la ciutat de Roma. En un primer moment Roma va ser presa del terror, si bé finalment va reaccionar: es nomena undictador  -Fabi Màxim- i es va iniciar una guerra de desgast, amb tàctiques de guerrilla, contra Anníbal.
 Mentres que els exèrcits romans havien arribat a la península Ibèrica per primer cop, comandats pels dos germans Escipions -Publi i Gneu Corneli Escipió- contra els cartaginesos que hi havien sota les ordres d'Asdrúbal, germà d'Anníbal. El mateix 218 a.C. van desenbarcar a la colònia grega d'Empòrion  i hi instal·len un campament militar, que serà la base de les seves operacions contra els cartaginesos que havien restat a la península Ibèrica.
La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica, tot i que els Escipions van morir al segle211 a.C., els cartaginesos hi serien vençuts per Publi Corneli Escipió fill -conegut més endavant amb el nom d'Africà-, investit amb els poders de procònsol  a desgrat de la seva joventut (210 a.C.). Mentrestant a Itàlia Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial. De tota manera Roma va tornar a perillar quan després de ser derrotat a Bècula, Asdrúbal va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, en una repetició de la gesta del seu germà. Tanmateix els reforços no van reeixir a unir-se a les tropes d'Anníbal, sinó que van ser esclafats i Asdrúbal mort a Metaure. El 205 a.C. Escipió va emprendre una iniciativa arriscada: passar les legions romanes al nord d'Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per defensar Cartago. Finalment va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 a.C.), guanyada pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i els elefants i van ser obligats a pagar un tribut molt feixuc. D'aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.
Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides en dues províncies el 197 a.C.: Hispània Citerior -la zona més propera a Roma- i Hispània Ulterior -la zona més allunyada. Al llarg del s. II a.C. els romans van anar sotmetent tota la península Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època d'August .

La tercera guerra púnica:

Gràcies a l'explotació agrícola de les seves terres, Cartago  es va recuperar aviat. Això va provocar la preocupació de molts romans, entre ells Cató  -el qual a cada discurs que feia al senat  en el que acabava dient: Delenda est Carthago ‘Cal destruir Cartago'- fins que hom va decidir esclafar del tot la ciutat amb la excusa que els cartaginesos havien pres represàlies contra el rei númida Massinissa, aliat dels romans. Aleshores Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats i els seus camps maleïts i sembrats de sal. Així Àfrica (l'actual Tunísia) que va esdevindre la  província romana.

La conquesta d’Orient:

Roma havia, lluitat contra Cartago per la seva pròpia existència. Després de Zama va fer la guerra per ambició i per profit. Els regnes d'orient, fragments de l'imperi d'Alexandre, enervats pel luxe, mancats de connexió i, per tant, sense força, van intentar recobrar la seva activitat.


 Aquesta es va exercir menys per les armes que per la diplomàcia, perquè les tropes romanes estaven ocupades en altres partides. Roma no va fer la guerra sinó va ser forçada per les circumstàncies que van voler expulsar els països on s'havia fixat. El seu establiment en orient va ser una operació comercial que va perseguir metòdicament amb els menors despeses possibles.